Una noia al parc

Breu conferència de Ken Robinson sobre la creativitat i l' educació

2009-11-09T18:17:00.004+01:00

Amics i seguidors bloggers de les passejades de la noia pel parc, vull compartir avui amb vosaltres una conferència d'apenes 20 minuts que acabo de veure dins de l'assignatura que curso "Educació artística i la seva didàctica".

M'ha semblat molt bona, tant per la forma com ho narra, amb un estil molt particular i ple d' humor, com per el que hi diu.

La creativitat és un factor molt important, i alhora curiós. Tenim talent? És el mateix el talent per uns que per altres? Hi ha uns talents reconeguts mundialment? És subjectiu, objectiu? Com potenciar-ho a l'escola?

M'agrada especialment quan tracta dels errors, fixeu-vos-hi.

En fi, us deixo ja amb aquest bon home, Ken Robinson, i les seves paraules.

Enjoy!

PS- Com podeu veure hi ha subtítols en català. Només heu de clicar a la pestanya "Subtitles" que per defecte són OFF i seleccionar la llengua catalana, o la que desitgeu.

Conceptes: "locus de control"

2009-11-02T14:39:00.004+01:00

Des que vaig sentir a parlar del terme "locus de control" que em va fer gràcia en dos sentits. En primer lloc perquè jugava a pensar "locus" com a "boig", i en segon perquè realment és un factor important a tenir en compte.

Agafant i traduïnt la definició que apareix a Viquipèdia, obtenim que...

El Locus de Control (LC) és la percepció d' una persona del que determina (controla) el rumb de la seva vida. És el grau en que un subjecte percep que l' origen d' esdeveniments, conductes i del seu propi comportament és intern o extern a ell.

Els dos extrems de locus de control son intern i extern, segons las següents definicions:

Locus de control intern: percepció del subjecte de que els esdeveniments succeeixen principalment com a efecte de les seves pròpies accions, és a dir, la percepció que ell mateix controla la seva vida. Aquesta persona valora positivament l' esforç, l' habilitat i responsabilitat personal.

Locus de control extern: percepció del subjecte de que els esdeveniments succeeixen com a resultat de l' atzar, el destí, la sort o el poder i decisions d' altres. Així doncs, el LC extern és la percepció de que els esdeveniments no tenen relació amb el propi esforç, és a dir, que els events no poden ser controlats per dedicació pròpia. Aquesta persona es caracteriza per atribuir mèrits i responsabilitats principalment a altres persones.

El LC és un tret de personalitat proposat a partir de la teoria de l' aprenentatge social de Julian B. Rotter i Murly l'any 1965, i posteriormente reformulat per Rotter el 1966.

Després dels treballs de Rotter el concepte de locus de control ha estat refinat per Delroy L. Paulhus. En lloc de tractar el LC como un tret unidimensional de la personalitat, aquest autor analitza la seva presència en tres àrees principals de la vida: les fites personals, les relacions interpersonals i el món socio-polític.

L' evaluació del Locus de Control, és:

una medició de la capacitat de control i autocontrol; fins a quin punt els subjectes aconsegueixen controlar-se davant d' events socials o per el contrari com són influenciats per aquests en la seva forma d' actuar.
Manrique, 1999, p. 118.

A part del que diu Viquipèdia, el locus de control és un concepte molt relacionat amb l'autoestima. Si combinem els factors Esdeveniments positius/Esdeveniments positius amb Locus de control intern/Locus de control extern podem obtenir 4 resultats, els extrems dels quals serien:

Considerar els esdeveniments positius que ens succeeixen com a fruit de l'atzar i en canvi els negatius com a responsabilitat nostra --> autoestima baixa.

Considerar els esdeveniments positius com a responsabilitat nostra i els negatius com a fruit de l'atzar --> autoestima alta (tot i que potser inclou cert risc de manca d'autocrítica).

Sexes en guerra

2009-10-29T23:06:00.002+01:00

No sé si seguiu des de fa ja unes setmanes el bon programa de tv3 (dijous al vespre, després del Polònia) que fa referència a les diferències entre homes i dones, "Sexes en guerra". Si bé el nom del programa és anecdòticament bèl·lic, el contingut està molt ben tractat i presentat per la periodista Tatiana Sisquella. Temes psicològics feixucs són duts de forma amena i amb experiments.

Aquí en trobareu el link http://www.tv3.cat/sexesenguerra que us permetrà poder-ne veure tots els programes de la sèrie si heu arribat tard o si bé us n'heu perdut algun.

A partir d'aquest anterior link, podreu accedir al test psicològic del programa, i podreu veure al final del procés la vostra puntuació en relació als homes i les dones.

Jo mateix vaig fer el test, i pensava que quedaria més cap al cantó femení. I ves per on, no ho puc amagar: vaig quedar entre la mitjana d'home i l'extrem home.

Us animo a fer el test i a veure el programa.

Metàfores d'ecologia emocional

2009-10-18T12:44:00.004+02:00

(Imatge extreta de http://royal-forest.blogspot.com/2009/07/hand-heart-hold.html)

Avui us presento un document que vaig conèxier a partir del curs d'educació emocional que vaig realitzar el passat mes de juliol a PRISMA . Com qu eno he pogut recuperar l'allotjament del document original, el transcric jo del que vaig imprimir.

Auditoria psicoecoafectiva: fer balanç de l'estat emocional propi i de la interacció amb els altres i el món, posant mots que identifiquin el que sentim i fent-ne un seguiment en el temps.

Model "CAPA": model de persona proposat per l'ecologia emocional pel nou mil·leni: CREATIVA, AMOROSA, PACÍFICA, AUTÒNOMA. Cal educar els 4 eixos sincrònicament.

Escàner emocional: respondre en un moment donat a la pregunta: "Com em sento?" Buscar tres emocions que reflecteixin el nostre estat emocional. Prendre'n nota per posteriorment traduir.

Mapes i dracs: cartografía emocional: mapa mental que parteix de la memòria emocional i de les experiències viscudes i que ens serveix de guia en la nostra vida diària. Cal detectar dracs: on hi ha un drac, hi ha un punt de millora.

Peix Koi: el tamany del recipient on viu condiciona el seu tamany de creixement. Ens cal disposar d'espais adequats d'intimitat, per pensar, expressar, aprendre, decidir, crear.

Paraigües d'autoestima: ens protegeix de les ofenses i agressions. Fa que patinin les crítiques i ens permet ser menys vulnerables i menys susceptibles a allò que ens arriba de l'entorn.

Primitiu: quan ens "salta el primitiu" actuem per supervivència sense reflexionar. El sistema límbic pren el control i podem mostrar-nos agressius, injustos i poc sensibles.

Tamboret de tres potes: cal invertir la nostra energia emocional sincrònicament en tres àmbits si volem mantenir un bon equilibri i benestar. JO: millora personal. ELS ALTRES: augment de la qualitat de relacions i cura de les persones. EL MÓN: construir projectes de vida creatius i amb sentit.

Vitamines o conserves emocionals: reserves emocionals recomfortants (records de situacions viscudes gratificants) que hem tingut cura de produir i emmagatzemar per a ocasions menys favorables. Poden aportar-nos energia complementària en moments difícils i de crisi.

El 10% : No podem agradar tothom. Almenys hi haurà una persona de cada deu a qui no li agradarem, o que intentarà fer-nos quedar malament, ens sabotejarà o provocarà. El 10% ens permet crear-nos unes expectatives adequades que ens permetin actuar serenament quan aquests apareixen.

Puzzle: som part d'un gran TOT superior a la suma de les seves parts. La nostra peça és única i irremplaçable.

Apunt televisiu

2009-10-10T13:29:00.003+02:00

Introdueixo un link que he trobat al programa per qui no ho pogués veure.

http://www.rtve.es/?go=e5911a8f3a240786c19429278dceea2c6c449370c8d478174dc358e3ec0a3b03f30a3b501d95e2dd18e6086ef4c05580a5afc2bd37bc7b3f292ca441cb69afb5d1acc36fe489a0dcf9b3099c594131d19c6ac2d2223144c2

Avui a les 00:00 per tve1 segons indica el diari AVUI, l'espai "La noche temática" tractarà l'estrés, la depressió i l'ansietat". "La noche temática" es caracteritza per abordar de forma diversa i interessant els temes que ofereix, i ja fa anys que rutlla dins del panorama televisiu. Si tneiu l'opció de veure-ho, endavant.

Les aportacions de la logoterapia

2009-10-07T13:42:00.004+02:00

Hola petit cercle de seguidors dels pensaments de la noia que sembla ser, setmanalment, passeja pel parc i decideix seure a l'herba per a millorar el seu benestar!

Avui us vull parlar de la Logoterapia. Fa poquet temps vaig anar a tornar un llibre a la biblioteca de Cerdanyola, i un cop allí no em vaig poder resistir a tafanejar la secció de salut. Tal com si l'hagués ensumat, els meus dits em van dirigir cap a un estret llibre titulat "Ganar y perder. La logoterapia y los vínculos emocionales", d'Elisabeth Lukas (alemanya).

Pel que he pogut descobrir, la logoteràpia es basa en la importància del sentit de les coses.

Primer us en passo la informació extreta directament de wikipèdia (aquest cop més curta de l'habitual) i després us en poso alguns fragments escollits del llibre.

Per cert, un dels màxims exponents de la logoteràpia, en Victor Frankl, és un supervivent dels camps d'extermini nazis. Començo a veure que hi ha molta relació entre la preocupació per la salut mental i la pròpia vivència d'una brutalitat com aquella...

* * *

La logoterapia es una modalidad de psicoterapia que propone que la voluntad de sentido es una motivación primaria del ser humano, una dimensión psicológica inexplorada por paradigmas psicoterapéuticos anteriores, y que la atención clínica a ella es esencial para la recuperación integral del paciente.

Después del psicoanálisis de Freud y la psicología individual de Alfred Adler, la logoterapia es la "tercera escuela vienesa de psicología" desarrollada por el neurólogo, y psiquiatra, Viktor Frankl. Es un tipo de psicoterapia que se apoya en el análisis existencial y se centra en una "voluntad de sentido" en oposición a la doctrina de Adler de "voluntad de poder" o la "voluntad de placer" de Freud.

La logoterapia está lejos de haber logrado el desarrollo teorético que caracteriza al psicoanálisis, e incluso a la psicología profunda, de Jung. Pese a esto la logoterapia resulta interesante. Como su denominación lo sugiere, se trata de darle un sentido a la existencia humana (en esto se asemeja a ciertos postulados de Sartre). Para entender la génesis de la logoterapia corresponde saber que Frankl fue prisionero en un campo de concentración. Allí, considera haber podido sobrevivir más que nada porque le supo dar un logos (en griego: sentido, significado) a su existencia. De su experiencia da cuenta en el libro El hombre en busca de sentido.

La Logoterapia consta de tres columnas que son fundamentales para su desarrollo:

1. La libertad de voluntad (Antropología): que explica que todo hombre es capaz de tomar sus propias decisiones, por lo que es libre de escoger su propio destino y no convertirse en una marioneta a merced del mismo, o del inconsciente colectivo (Pandeterminismo).

2. La voluntad de sentido (Psicoterapia): expresa la preocupación de Frankl ante los métodos psicológicos enfocados en la percepción del “componente exterior”, desvirtuando la idea del animatismo presente en el ser humano que lo hace único ante el reino vegetal y animal (Psicologismo).

3. El sentido de vida (Filosofía): que para la Logoterapia es un factor incondicional que no se pierde bajo ninguna circunstancia, pero puede escaparse de la compresión humana. La Logoterapia es una percepción positiva del mundo (Reduccionismo).

La metodología logoterapéutica de Frankl se basa en tratar las enfermedades psíquicas tanto desde un abordaje netamente médico (por ejemplo a ciertas personas que le consultaban por depresión, tras estudiarlas, les recetaba un tratamiento hormonal), aunque principalmente la cuestión es dialogar con la persona y notar en ella qué es lo que da sentido a su vida.

Sus técnicas más destacadas y conocidas son: la intención paradójica, la derreflexión, el autodistanciamiento, la modificación de actitudes y el diálogo socrático. En la intención paradójica, el terapeuta induce al paciente a intentar voluntariamente aquello que trata de evadir de manera ansiosa; el resultado suele ser la desaparición del síntoma. En la derreflexión, se anima al consultante a olvidarse de su padecimiento para superar la tendencia a la preocupación y a la hiperreflexión. En el autodistanciamiento, el "compañero existencial" -como se le llama al cliente o paciente- aprende a verse a sí mismo más allá de su padecimiento, con la posibilidad de separar a su neurosis para así apelar a la propia voluntad de sentido para -mediante la fuerza de oposición del logos- dirigirse a él. En la modificación de actitudes se hace énfasis en comportamientos claves a practicar mediante una cierta disciplina para más tarde dejar de atender a las actitudes dañinas y poder ver a las nuevas, como motivadores del cambio. Y en el diálogo socrático, se usa el estilo de la mayéutica para guiar a la persona hacia el autoconocimiento y la precisión de su responsabilidad en sus acciones.

Si tenemos en cuenta que Viktor Frankl llevó su teoría -que ya había comenzado a desarrollar anteriormente- a la práctica en un campo de concentración alemán, podremos comprender el porqué de dicha tesis: al desprenderse de todo lo material, de sus logros, de sus problemas, de todo aquello por lo que ha luchado en la vida, comprende que sólo le queda su esencia, su génesis, su logos. De esta forma podrá ver detalles, cualidades, recursos y características de uno mismo que nunca pensó ver o encontrar, se fijará en aspectos de la vida realmente importantes; con el tiempo la persona logrará trascender y ver un verdadero sentido en su vida y se sentirá feliz de estar vivo.

La logoterapia se vale en alta medida del Psicodrama, una dramatización realizada por el paciente, pensado que su vida se acaba en ese preciso momento. De esta dramatización surgen planteos usualmente conocidos como "lo que cambiaría si tuviera una segunda oportunidad". Esos cambios serán puestos en práctica por el paciente para lograr alcanzar su propio "logos" o sentido de su vida.

(...) Lo sorprendente de las investigaciones de Frankl es que descubre otro elemento del inconsciente: el espiritual. No solamente subsisten en el interior de la conciencia humana una impulsividad natural sino también una espiritualidad natural. La cura de muchos traumas estaría dada por el reconocimiento de tal sustrato y la posterior toma de conciencia es decir, de responsabilidad frente a esa condición. Es que para este médico la espiritualidad no tiene que ver sólo con un ejercicio tautológico de búsqueda de refugio, es un "modo de existir humano". (...)

La Logoterapia se convierte en un instrumento de conexión para el ser humano, puente entre su vida inconsciente y su manera de vivir. No hay nada más enfermizo en el humano que una vida incoherente. Pero no se trata de una incoherencia puramente discursiva, se trata pues de un conflicto mucho mayor entre la conciencia y la responsabilidad. Son las decisiones las que resultan en fracaso o triunfo, y no meramente la voluntad como creía Nietzsche. La fuerza de las decisiones radica en la propia existencia, de tal modo que jamás se puede renunciar a ella. Se trata entonces de una elección consciente o inconsciente, pero decisión al fin y al cabo. Decisión que nos arrastra con todo lo que fuimos, somos, y seremos.

* * *

Heu arribat fins aquí? Bé, us vull passar ara breus fragments del llibre:

Del capítol "El vincle amb una persona: com abandonar la fatal exigència d'amor":

"L'excessiu "apego" o el vincle poc edificant entre persones genera dependències de dimensions alarmants. Alhora, la falta de vincles crea terribles soledats. Sovint, quan una persona vol escapar d'una relació de dependència, només és capaç de fer-ho per la via tràgica, i és que les dependències són com càrregues explosives ocultes que poden explotar en qualsevol moment (en el millor dels casos). L'altra alternativa, és a dir, no explotar, significaria la submissió de per vida. D'altra band, quan una eprsona vol escapar de la solitud que l'aïlla, només és capaç de fer-ho per la via de l'aferrament o l'(auto)engany, que comporta alhora nous drames."

(...)A mode de conclusió podem dir que una relació entre persones és vinculant i constructiva quan no es basa en el que un desitja de l'altre, especialment en el desig de ser estimat. Només les persones que s'accepten mútuament amb totes les conseqüències que això implica estaran capacitades per a l'amor, millor dit - per extrany que sembli- regalar aquest amor al dret del qual han renunciat. (L'autora defensa que "hi ha una tendència predominant a voler canviar a una altra persona, ja sigui a aprtir d'un ideal subjectiu, o com una reacció a una conducta no desitjada de l'altre. (...) Tots els intents de canviar a persones per a que siguin com ens agradaria estan condemnats al fracàs- afirma.

Del capítol "La funció relaxant de l' humor":

(Sobre la "intenció paradòxica"): és sorprenent: quan més sèria i exageradament - és a dir, amb humor- aconsegueix el pacient desitjar que, paradòxicament, els continguts dels seus exagerats temors arribin almenys per uns minuts, més dèbils, escassos o fins i tot inexistents seran aquests continguts i més lliure quedarà el pacient dels seus símptomes. Així, qui vulgui suar seguirà sec, qui vulgui ruboritzar-se no ho aconseguirà, i fins i tot, si un agorafòbic (persona amb por patològica als espais oberts) posa tota la seva força en desmaiar-se de cop (...) el seu sistema cardiovascular no l'ajudarà i, excepcionalment, romandrà "per desgràcia" estable. Tot el que la por crea amb facilitat, (...), la intenció paradòxica ho prohibeix i li posa entrebancs, reconquistant així la sana normalitat.

Viktor E. Frankl solia explicar el funcionament del seu mètode amb el següent acudit: un nen arriba tard a classe i li dóna la culpa de la seva impuntualitat al gel que cobreix els carrers: "quan donava un pas endavant, retrocedia patinant dos passos enrere". En sentir l'explicació del nen, el mestre s'enfada i li respon: "petit tontaina, si haguéssis fet un pas endavant i dos enrere mai hauries arribat a l'escola!". Però el nen, que no és gens tímid, li respon: "Ja ho sé. Simplement, he donat mitja volta i me n'he tornat cap a casa".

Salut. ;)

Paradoxes i contradiccions: la teoria del doble vincle. (Psicologia sistèmica)

2009-09-30T14:48:00.006+02:00

Un dels autors importants per a les teories de la psicologia sistèmica va ser Gregory Bateson i les investigacions que va fer amb el grup de Palo Alto sobre el que van anomenar "la teoria del doble vincle", com a causa de l'esquizofrènia. Posteriorment, s'ha vist que l'esquizofrènia té un origen genètic, però bé els patrons proposats per Bateson podrien exercir de desencadenant. La sistèmica està implícitament lligada a la terapia familiar i a l'estudi d'aquests contextos i les relacions que s'hi plantegen.

Un dels factors comunicacionals que es plantejaven era l'existència de paradoxes i/o contradiccions en els missatges emesos, és a dir, una incongruència entre el missatge analògic i el digital (el que diem i com ho diem).

Anem a veure en què consisteix la teoria del doble vincle (extret de Wikipedia, en castellà):

Una situación de doble constreñimiento, es inherentemente autoreplicativa: el mismo acto de intentar solucionarla evita que suceda.

Un doble constreñimiento ocurre cuando lo siguiente es cierto: debido a la naturaleza de su situación,

La persona debe hacer X.
La persona debe hacer Y, lo cual entra en conflicto con X.
Ningún comentario acerca de los absurdo o inentendible de la situación es permitido.

Entonces, la esencia de un doble constreñimiento es el hecho de que hay dos imperativos en conflicto, ninguno de los cuales puede ser ignorado, lo cual deja a la víctima frente a una disyuntiva insoluble, pues cualquiera de las dos demandas que quiera cumplir anula la posibilidad de cumplir con la otra. "Yo debo hacerlo, pero no puedo" es una descripción crítica de una experiencia de doble vínculo: se exige que se resuelva lo que es un problema inevitablemente insoluble.

El mensaje contradictorio puede venir de una o varias personas. Por ejemplo, uno de los padres dando mensajes diferentes, ninguno de los cuales puede ser ignorado, como una madre diciendo una cosa ("¿por qué no puedes mostrarme amor?") y enviando otro mensaje por medios no verbales (alejándose del contacto físico con el niño). Pero hay también situaciones donde varios individuos están envueltos en producir el efecto de doble constreñimiento, por ejemplo un subordinado es asignado con dos tareas diferentes y contradictorias ("dame un café"; "no se supone que tú hagas café, tu tarea es mantenerte ante ese teléfono"), es una situación que presupone dos personas además de la víctima.

La solución a un doble constreñimiento es poner el problema en un contexto más amplio, un estado que Bateson identificó como Aprendizaje III, un paso arriba desde el Aprendizaje II, el cual requiere sólo respuestas aprendidas a situaciones de premio/castigo. En el Aprendizaje III, el doble constreñimiento es contextualizado y entendido como un escenario imposible, sin ganadores. Bateson mantuvo que en el caso de la esquizofrenia, el doble constreñimiento es presentado continua y habitualmente dentro el contexto familiar. Para el momento en que el niño se hace lo suficientemente viejo para tener identificada la situación de doble constreñimiento, ésta ya ha sido internalizada y el niño es incapaz de afrontarla. La solución, entonces, es crear un escape de las demandas lógicamente conflictivas del doble constreñimiento en el mundo del sistema ilusorio.

I seguint amb wikipedia, poso alguns exemples:

"¿Has dejado de pegarle a tu mujer?". La implicación de que la pregunta debe recibir un "sí" o un "no" por respuesta crea una situación de doble constreñimiento; la única respuesta que no condenaría al cuestionado es hacer notar la premisa falsa que hay implícita en la pregunta, esto es que de hecho le ha pegado a su esposa. De cualquier manera, de acuerdo con el significado literal de la pregunta, si uno nunca hubiera abusado de su esposa la respuesra "si" sería incorrecta, pues uno no puede haber dejado de realizar una acción que nunca ha realizado; lo mismo con la respuesta "no", pues uno no puede haber continuado con la realización de una acción que nunca empezó.

"Ninguna generalización tiene sentido". Esta frase es en sí misma una generalización, por lo tanto, si es verdadera, ella misma no tiene sentido y si no tiene sentido no debe catalogarse ni como verdadera ni como falsa... se entra, entonces, en una paradoja, en un doble constreñimiento.

Un aviso que dice "no lea este aviso".

Asegurar que uno "cuestiona la autoridad de X", lo obliga a reconocer la primacía de tal autoridad.

Un ejemplo de doble constreñimiento que, Bateson alega, puede resultar en esquizofrenia sería una situación familiar en la cual un niño es mofado por ser tímido hasta el punto en que el niño grita de frustración, entonces es reprendido por arrebato. Así el niño aprende dos mensajes contradictorios: debo expresarme para ser aceptado y no debo expresarme para ser aceptado.

Jo n' aportaré un parell més:

Una mare que li diu a la seva filla "Calma't!!!" de forma agressiva i nerviosa (paradoxa).
Uns pares que, per una banda, ell li diu al seu fill que disposa de tot el temps per a acabar els estudis, mentre que ella li transmet el missatge que van malament de diners i que la carrera que està realitzant és molt cara.

En tot cas, l'efecte d'estar sotmès a aquests missatges repetidament a la llarga és el que pot bloquejar per no ser capaç de ni tan sols buscar una sortida a la situació plantejada.

Entrevista a Boris Cyrulnik

2009-09-22T17:21:00.004+02:00

Penjo aquí una entrevista a l'expert en resilència Boris Cyrulnik publicada al número 393 de la revista "Cuadernos de psicopedagogía". Disfruteu-la!

Trastorns de la personalitat: evitació i dependència

2009-08-04T13:11:00.002+02:00

Ahir llegia un article al suplement de l'Avui, i parlava -entre d'altres- del trastorn de la personalitat per evitació. Així que vaig posar-me a buscar per internet, i vaig trobar-ne un altre. Recordo que quan jo vaig cursar a la carrera l'assignatura de psicopatologia, no ho vam tocar de forma directa això; és per això que em va cridar l'atenció.

Us adjunto el que vaig trobar. S'ha de diferenciar entre el trastorn i conductes esporàdiques d'aquest tipus. Considerarem trastorn sempre que els trets siguin inflexibles, desadaptatius i persistents.

Trastorn de la personalitat per evitació:

CARACTERÍSTICAS DIAGNÓSTICAS
Su principal característica es un patrón general de inhibición social, sentimientos de inadecuación y una hipersensibilidad a la evaluación negativa, con comienzo a principio de la edad adulta y que se da en diversos contextos.
Estos sujetos evitan trabajos o actividades que impliquen un contacto interpersonal importante, ya que tienen miedo a las críticas, la desaprobación o el rechazo (criterio 1). Evitan hacer nuevos amigos, a no ser que estén seguros de que van a ser apreciados y aceptados sin críticas (criterio 2). Las personas con trastorno de personalidad por evitación no participan en actividades de grupo hasta que no se vean protegidos.
Suelen actuar con represión, tener dificultades para hablar de sí mismos y tener sentimientos de temor a ser avergonzados (criterio 3). Debido a su temor a ser rechazados, tienen el umbral para detectar las reacciones extremadamente bajo (criterio 4); tienden a sentirse ofendidos si alguien se muestra algo crítico con ellos.
Estos sujetos están inhibidos en las situaciones interpersonales nuevas, debido a su baja autoestima (criterio 5). Esta serie de dudas en sus aptitudes sociales se demuestran sobre todo en la relación con extraños; por ello suelen pensar de ellos mismos que son ineptos socialmente, poco interesantes o inferiores a los demás (criterio 6). Como norma general son reacios a involucrarse en nuevas actividades (criterio 7). Además de esto, es común que tiendan a exagerar el peligro potencial de las situaciones cotidianas, y por su necesidad de certeza y seguridad suelen seguir un estilo de vida restrictivo.
SÍNTOMAS Y TRASTORNOS ASOCIADOS
Los sujetos con un trastorno de la personalidad por evitación suelen estar muy atentos y evaluar con detalle los movimientos y gestos de los que están en contacto con ellos. Sienten mucha ansiedad ante la posibilidad de recibir alguna crítica. Los demás, por regla general los toman como “tímidos”, “solitarios” o “aislados”.
Se suelen presentar numerosos problemas asociados a la actividad social y laboral. Estos sujetos suelen estar relativamente aislados y suelen carecer de una red de apoyo en las situaciones de crisis. Normalmente suelen fantasear idealizando las relaciones con los demás.
Hay otros trastornos que normalmente suelen ir asociados al trastorno de la personalidad por evitación, como son el trastorno del estado de ánimo y de ansiedad (especialmente la fobia social). El trastorno por evitación se diagnostica a menudo junto con el trastorno de la personalidad por dependencia, ya que los sujetos con trastorno de la personalidad por evitación suelen acabar muy ligados y dependiendo de las personas de quien son amigos.
Por otra parte, este trastorno también puede estar asociado al trastorno límite de la personalidad y a los trastornos de personalidad del grupo A. Ocurre que la visión de timidez y evitación está de diferente forma contemplada en los distintos grupos étnicos y culturales. Además, un comportamiento más retraído y evitativo, puede ser el resultado de problemas como consecuencia de la inmigración.
En los niños y adolescentes, este diagnóstico debe ser usado con mucha prudencia, debido a que posibles comportamientos evitadores se produzcan como consecuencia del propio proceso de desarrollo. Por último, hay que añadir, que el trastorno de la personalidad por evitación, parece ser igual de frecuente, tanto en hombres como en mujeres.
Se ha descrito una prevalencia de este trastorno, en población general, entre el 0.5 y el 1%; sin embargo, esta cifra asciende hasta el 10% cuando hablamos de pacientes ambulatorios. El comportamiento evitativo ante situaciones nuevas o ante extraños, suele ser un síntoma característico en la infancia o niñez; y aunque la vergüenza suele ser el principal precursor de este trastorno de la personalidad, ésta tiende a desaparecer a medida que los sujetos se hacen mayores.
Algo característico de este trastorno es que los individuos que más tarde van a desarrollar el trastorno se vuelven cada vez más vergonzosos y evitativos, sobre todo, en la entrada a la edad adulta que es cuando las relaciones se hacen más importantes. Hay algunas pruebas que mantienen que el trastorno de la personalidad por evitación va remitiendo con la edad, y cada vez se hace menos evidente.
DIAGNÓSTICO DIFERENCIAL
Existe una especie de solapamiento entre el trastorno de la personalidad por evitación y la fobia social de tipo generalizado, hasta el punto de ser conceptualizaciones alternativas para un mismo estado. En el trastorno de angustia con agorafobia, la evitación también es característica, sin embargo, en el trastorno que nos ocupa, la evitación tiene un inicio temprano, sin ningún precipitante claro y un curso más estable.
Como algo común a todos los trastornos de personalidad, todos suelen tener características comunes, que hacen que puedan confundirse; sin embargo, si un sujeto presenta criterios para más de un trastorno, debe diagnosticársele todos los que tenga.
Es frecuente, como ya se ha dicho antes, que el trastorno de personalidad por evitación vaya acompañado del trastorno de personalidad por dependencia, además de que ambos tienen numerosas características en común. La principal diferencia entre ambos es, que en el trastorno por evitación la preocupación fundamental gira en torno a la evitación de la humillación y el rechazo, y en el trastorno por dependencia la gran preocupación es que se ocupen de uno.
En el trastorno esquizoide y esquizotípico de la personalidad existe también un aislamiento social, sin embargo, los sujetos con estos trastornos no sufren por ello, sino que más bien lo prefieren; por el contrario, en el trastorno por evitación, este aislamiento es muy sufrido y se sienten profundamente solos.
La característica que tienen en común el trastorno paranoide de la personalidad y el trastorno de la personalidad por evitación es la renuncia a confiar en los demás; pero en este último trastorno esto es debido al miedo al compromiso o al miedo a sentirse inferior a los demás.
Por último, este trastorno de la personalidad debe diferenciarse de los cambios en la personalidad producidos por una enfermedad médica. También hay que distinguirlos de los síntomas que se pueden presentar en asociación con el consumo crónico de sustancias.
Estos rasgos pueden también presentarse en sujetos sin que lleguen a constituir un trastorno; debido a que sólo se constituyen como trastorno cuando son inflexibles, desadaptativos y persistentes; además de cuando ocasionan deterioro funcional o malestar subjetivo.
En la CIE-10 el trastorno de personalidad por evitación, viene recogido con el nombre de trastorno ansioso (por evitación) de la personalidad; y sus criterios diagnósticos, en relación con los del DSM-IV, aunque algo distintos, definen en líneas similares el mismo trastorno.

Trastorn de la personalitat per dependència:

CARACTERÍSTICAS DIAGNÓSTICAS
La principal característica del trastorno de la personalidad por dependencia es la necesidad clara de que se ocupen de uno, lo que ocasiona un comportamiento de adhesión y temores a la separación. Este patrón comienza al principio de la edad adulta y se debe dar en diversos contextos. Estos comportamientos sumisos surgen de la percepción del propio sujeto de no funcionar adecuadamente sin la ayuda de los demás.
Los sujetos con este trastorno tienen a menudo grandes dificultades para tomar decisiones cotidianas, si éstas no se ven apoyadas por los demás (criterio 1). Los sujetos con este trastorno suelen ser pasivos y a permitir que lo demás tomen las decisiones por ellos (criterio 2). Esta necesidad de que los demás asuman sus responsabilidades va más allá de lo que podemos denominar apropiado. Este trastorno puede darse también en individuos que tienen alguna enfermedad discapacitante, pero para diagnosticar este trastorno, la dificultad para asumir responsabilidades debe ir más allá de lo que normalmente se asocia a su enfermedad.
Otra de los criterios de este trastorno, es que los sujetos que lo manifiestan tienen dificultades para expresar el desacuerdo con los demás, debido a que tienen miedo a perder su apoyo (criterio 3). A estos sujetos les es difícil iniciar proyectos o hacer las cosas independientemente (criterio 4). Creen que necesitan ayuda para comenzar y seguir con la tarea. Están convencidos de que necesitan ayuda de los demás; sin embargo, si se les da seguridad pueden funcionar adecuadamente. Tienen miedo de valerse por ellos mismos o hacerse más competentes por miedo a que los demás les abandonen. Ocurre también que como confían en los demás para valerse en la vida, frecuentemente no aprenden las habilidades necesarias, lo que les hace, además más dependientes aún.
Pueden llegar, incluso a presentarse voluntarios para tareas desagradables, si estos comportamientos les proporcionan los cuidados que necesitan (criterio 5), de lo que se desprende que están dispuestos a someterse a lo que los demás quieran de ellos. Esta necesidad de vínculo suele ocasionar relaciones desequilibradas. Los sujetos con trastorno de la personalidad por dependencia suelen sentirse incómodos cuando se encuentran solos, debido a sus temores, desproporcionados, de ser incapaces de cuidar de ellos mismos (criterio 6).
Cuando se termina una relación importante, estos sujetos buscan otra relación que les proporcione el cuidado y el apoyo que necesitan (criterio 7). Además los sujetos dentro del trastorno de la personalidad dependiente, están inmensamente preocupados por el miedo a que les abandonen y por lo tanto tengan que cuidar de ellos mismos (criterio 8); pero hay que tener en cuenta, que para que estos temores sean indicativos de trastorno, deben ser excesivos y no realistas.
SÍNTOMAS Y TRASTORNOS ASOCIADOS
Una característica primordial de este trastorno, es que estos sujetos son pesimistas e inseguros, además de tender a minimizar sus capacidades. Todos tienden a buscar la sobreprotección y a ser dominados por los demás.
Como podría intuirse, sus relaciones sociales tienden a limitarse a pocas personas y además de las que el sujeto depende. Suele haber un gran riesgo de comorbilidad con trastornos del estado de ánimo, trastornos de ansiedad y trastornos adaptativos. Además este trastorno se asocia también a otros trastornos de la personalidad, como son el trastorno límite de la personalidad, el trastorno por evitación y el trastorno histriónico.
Es común también, que los sujetos que hayan experimentado una enfermedad médica crónica o un trastorno de ansiedad por separación en la infancia o la adolescencia, tiendan a desarrollar este trastorno. Tanto la edad, como los factores culturales han de ser tenidos en cuenta a la hora de diagnosticar este trastorno, ya que por ejemplo, en algunas sociedades, es común poner énfasis en la pasividad o el trato cortés y respetuoso, lo que puede ser malinterpretado como rasgos del trastorno de la personalidad por dependencia. Al igual ocurre con la característica sexo, ya que el trastorno tiende a manifestarse de distinta manera dependiendo de si se es hombre o se es mujer.
Ocurre que este trastorno, en la población clínica, se puede ver con más frecuencia en las mujeres; sin embargo, distintos estudios corroboran unas tasas de prevalencia similares para ambos sexos. Se observa, en población clínica, que este trastorno tiene una de las mayores frecuencias encontradas dentro de los trastornos de la personalidad.
DIAGNÓSTICO DIFERENCIAL
Es fácil confundir el trastorno de la personalidad por dependencia de los trastornos que se asocian al Eje I (como son por ejemplo, los trastornos del estado del ánimo, el trastorno de angustia y la agorafobia) y de los trastornos que surgen como el resultado de enfermedades médicas.
También puede confundirse este trastorno con otros trastornos de la personalidad, por tener características similares. Si el individuo tiene características de personalidad que cumplan los criterios para más de un trastorno de personalidad, deben diagnosticarse todos. Aunque muchos de los trastornos de personalidad tienen como una de sus características la dependencia, el trastorno de la personalidad por dependencia se caracteriza por ir acompañado, además, de comportamientos de sumisión y de adhesión.
Tanto el trastorno de personalidad por dependencia como el trastorno límite de la personalidad tienen temor al abandono, sin embargo se distinguen por la reacción que procesan después de dicho abandono. En el trastorno por dependencia se reacciona con un aumento de sumisión y el sujeto busca urgentemente otra relación que reemplace la anterior; sin embargo, el trastorno límite de la personalidad, el sujeto reacciona con un tremendo vacío emocional y demandas.
Otra coincidencia existe entre el trastorno de la personalidad por dependencia y el trastorno histriónico de la personalidad, ya que ambos experimentan una gran necesidad de reafirmación y aprobación, y suelen parecer infantiles; sin embargo, en el trastorno histriónico de la personalidad se suelen producir grandes extravagancias para demandar activamente la atención, extravagancias que no se producen en el trastorno por dependencia.
Por último, una de las grandes coincidencias se da entre el trastorno de la personalidad por dependencia y el trastorno de la personalidad por evitación, ya que ambos están caracterizados por sentimientos de inferioridad, es la necesidad de reafirmación. La diferencia está, en que en el trastorno por evitación, son tan sensibles a la humillación, que se aíslan hasta estar seguros de ser aceptados. En el trastorno por dependencia, los sujetos buscan, más bien, mantener los contactos con aquellas personas más importantes para ellos; y no se caracterizan tanto por la evitación.
Este trastorno de la personalidad por dependencia debe distinguirse de un cambio de personalidad debido a enfermedad médica, ya que aquí, lo rasgos aparecen como consecuencia de la enfermedad. También debe distinguirse de los síntomas que se pueden presentar en asociación con el consumo crónico de sustancias, como el trastorno relacionado con el consumo de cocaína no especificado.
Hay individuos que pueden mostrar rasgos característicos de dependencia. Sin embargo, no se constituye un trastorno hasta que estos rasgos sean inflexibles, desadaptativos y persistentes, y/o ocasionen deterioro funcional significativo o bien malestar subjetivo.
Tanto los criterios diagnósticos de investigación de la CIE-10 como los criterios del DSM-IV son distintos, pero al final definen en líneas generales el mismo trastorno.

Tenir cura i sanar les emocions

2009-07-26T13:39:00.002+02:00

Hola amics/gues bloggers,

us adjunto un article que ens van fer llegir al curs d'educació emocional, altament interessant. Vull compartir-lo amb vosaltres, té conceptes molt encertats.

http://www.larevistaintegral.com/2419/cuidar-y-sanar-las-emociones.html

:)

L' elefant encadenat

2009-07-23T21:10:00.001+02:00

"Quan jo era petit m'encantaven els circs, i el que més m'agradava dels circs eren els animals. Em cridava especialment l'atenció l'elefant que, com més tard vaig saber, era també l'animal preferit pels altres nens. Durant la funció, l'enorme bèstia feia gala d'un pes, una mida i una força descomunals... Però, després de la seva actuació i fins poc abans de tornar a l'escenari, l'elefant sempre estava lligat en una petita estaca clavada a terra amb una cadena que immobilitzava una de les seves potes.Però resulta que l'estaca era un minúscul tros de fusta que només estava enterrat uns centímetres a terra. I, encara que la cadena era gruixuda i poderosa, em semblava evident que un animal que amb la seva força era capaç d'arrencar un arbre de soca-rel, s'havia de poder alliberar amb facilitat de l'estaca i fugir.El misteri continuava semblant-me evident.Què el subjectava doncs?Per què no fugia?Quan tenia cinc o sis anys, jo encara confiava en la saviesa dels més grans. Llavors vaig preguntar a un mestre, un pare o un oncle, pel misteri de l'elefant. Algun d'ells em va explicar que l'elefant no s'escapava perquè estava ensinistrat.Llavors vaig fer la pregunta òbvia: "Si està ensinistrat, per què l'encadenen?"No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps, vaig oblidar el misteri de l'elefant i l'estaca, i només ho recordava quan em trobava amb d'altres que també s'havien fet aquesta pregunta alguna vegada.Fa alguns anys vaig descobrir que, per sort per a mi, algú havia estat prou savi com per trobar la resposta:L'elefant del circ no s'escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit.Vaig tancar els ulls i vaig imaginar el petit elefant, indefens, subjecte a l'estaca. Estic segur que, en aquell moment, l'elefantet va empènyer, va tirar i va suar, intentant deixar-se anar. I, malgrat els seus esforços, no ho va aconseguir, perquè aquella estaca era massa forta per a ell.Vaig imaginar que s'adormia esgotat i que, l'endemà, ho tornava a intentar, i un altre dia, i un altre, i un altre... Fins que, un dia, un dia terrible per a la seva història, l'animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí.Aquest elefant enorme i poderós que veiem al circ no s'escapa perquè, pobre, creu que no pot.Té gravat el record de la impotència que va sentir poc després de néixer.I el pitjor de tot és que mai s'ha tornat a qüestionar seriosament aquest record.Mai, mai ha intentat tornar a posar a prova la seva força..."

Educació emocional

2009-07-23T21:05:00.003+02:00

Després de 8 mesos d'inactivitat, reagafo el meu bloc sobre psicologia. La noia al parc torna amb ganes de comunicar-vos impressions sobre el curs de tècnic en educació emocional que estic realitzant aquest juliol, a través de PRISMA (www.prisma.cat).

M'agradaria compartir amb vosaltres algunes de les històries que hem llegit, per tal de parlar-ne entre tots i exemplificar certes tendències a l'hora de sentir i fer...

De moment, us en penjo una en el següent post.

Solució

2008-10-01T16:41:00.005+02:00

Penjo finalment la solució al problema dels nou punts. Sento haver trigat tant, he desconnectat de la noia al parc, però confio que arribaran nous posts. En tinc un altre de preparat, i aquest és el primer de la nova tirada.

Segons les lleis de la percepció de la Gestalt, tendim a organitzar perceptivament allò que veiem de la millor forma possible.

Una de les lleis és la llei de tancament: Les formes tancades i completades són més estables visualment. Visualment tendim a tancar-les i a completar-les amb la imaginació, buscant la millor organització possible.

Exemples:

En aquesta figura, tendim a completar el cercle encara que és evident que no és una rodona finita, i ens incomoda.

En aquesta altra, imaginem un triangle negre complet, quan de fet, només hi ha tres figures blanques en forma de "pacman" sobre fons negre.

Explicació de la solució:

Quan veiem els nou punts, la nostra ment elabora un quadrat que tanca el perímetre. D'aquesta forma, no es permet a ella mateixa sortir dels nou punts per a dibuixar les quatre línies que conformen la solució.

Posem-nos en forma!

2008-09-08T22:34:00.004+02:00

Començo una sèrie sobre la psicologia de la Gestalt (forma, en alemany), que en principi tractaré els dilluns. De moment us la presentaré en forma de joc.

Us poso una prova que potser molts de vosaltres ja coneixeu, però de ben segur que altres no...Així que els que no n'hagueu sentit a parlar mai, intenteu-ho! No busqueu la solució a internet que sinó no té gràcia.

Instruccions:

Copieu aquests nou punts en la seva disposició en un full de paper.
Uniu-los tots amb quatre (4) línies rectes, sense aixecar el llapis del paper.

En uns dies, la solució i explicació.

Resiliència

2008-09-07T01:33:00.007+02:00

Des de fa uns dies, que estic llegint un llibre titulat "El amor que nos cura". El llibre venia de regal amb una revista, i la veritat és que ni el títol ni la portada li feien gaire bona propaganda. Vaig pensar: "buf, un altre llibre d'aquests d'autoajuda que usen quatre fórmules bàsiques". A més a més, el títol em semblava una clara apologia de la dependència emocional, així que els meus sistemes d'alarma es van disparar i fins i tot vaig "panicar" una estoneta. Llavors mon pare, que s'havia agenciat el llibre en qüestió de segons com és habitual, em va advertir que era un fals negatiu, i que el llibre estava molt bé. Vaig decidir donar-li una oportunitat i la veritat és que tenia raó.

El concepte en el que es basa el llibre és un terme que desconeixia fins el moment, l'anomenat "resiliència".

resiliència 1 f. [EI] Resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc. 2 f. [EG] Capacitat d’un ecosistema de recuperar l’estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències.

El diccionari de l'institut d'estudis catalans (gràcies Núr per l'enllaç que hi tens al malalta de llengua) no obstant no recull l'ús que se'n fa en psicologia, i que us presento a continuació, fent ús de Viquipèdia, traduït per mi del castellà.

Resiliència (psicologia)

(de viquipèdia, l'enciclopèdia lliure)

En psicologia, el terme resiliència refereix a la capacitat dels subjectes per a sobreposar-se a tragèdies o períodes de dolor emocional. Quan un subjecte o grup humà és capaç de fer-ho, es diu que té resiliència adequada, i pot sobreposar-se a contratemps o, fins i tot, resultar-ne enfortit per aquests mateixos. El concepte de resiliència es correspon amb el terme "enteresa".

Introducció al terme

El concepte va ser introduït en l' àmbit psicològic als anys 70 per el paido-psiquiatre Michael Rutter, directament inspirat en el concepte de la física. En l'opinió conductista de Rutter, la resiliència es reduïa a una sort de "flexibilitat social" adaptativa.

El concepte es va aprofundir en transcendir al conductisme amb, per exemple, les investigacions de l' etòleg Boris Cyrulnik, qui va ampliar el concepte de resiliència observant als supervivents dels camps de concentració, els nens dels orfenats romanesos i els nens del carrer bolivians.

Categorització

Així doncs es categoritzen els subjectes en no-resilients i pro-resilients, existint una gradació intermèdia. S' observa que a major activitat cognitiva i a major capacitat intel·lectual augmenta la resiliència, no només emocional sinó de les neurones dels subjectes. Certament, no és absoluta la relació «major nivell intel·lectual = major resiliència», però estadísticament és molt freqüent. El subjecte amb majors coneixements i major capacitat intel·lectual pot processar i elaborar més eficaçment els traumes i els factors causants de "distress"*.

Davant de situacions de catàstrofe (natural o provocada per l' ésser humà) s'ha de considerar la formació de les anomenades comunitats resilients i per a aquestes un tractament específic. Tenint en compte que la resiliència psíquica és el resultat de múltiples processos que contraresten les situacions nocives, es tracta d' una dinàmica en la qual s'hi podrien assenyalar les següents etapes:

Defensa i protecció

L' equilibri que contraposa a la tensió

Compromís i desafiament

La superació

La significació i valoració

La positivitat de si mateix

La responsabilizació

La creativitat

[...]

10 consells que l'Associació de Psicología Americana (APA) dóna per a enfortir la resiliència

Establir relacions — és important establir bones relacions amb familiars propers, amistats i altres persones importants en la nostra vida. Acceptar ajuda i recolzament de persones que ens estimen i ens escolten, enforteix la resiliència. Algunes persones noten que estar actiu en grups de la comunitat, organitzacions basades en la fe, i altres grups locals els proveeixen sosteniment social i els ajuden a tenir esperança. Ajudar a altres que ens necessiten també pot ser beneficiós per a nosaltres.

Evitar veure les crisis com a obstacles insuperables — Nosaltres no podem evitar que passin esdeveniments que ens produeixen molta tensió, però si que podem canviar la manera com els interpretem i reaccionem. Hem de tractar de mirar més enllà del present i pensar que en el futur les coses milloraran. Hem d'observar si hi ha alguna forma subtil en que ens sentim millor quan afrontem les situacions difícils.

Acceptar que el canvi és part de la vida — És possible que com a resultat d' una situació adversa no ens sigui possible assolir certes metes. Acceptar les circumstàncies que no podem canviar ens pot ajudar a concentrar-nos en les circumstàncies que sí que podem canviar.

Moure's cap als nostres objectius. — Hem de desenvolupar objectius realistes. Fer alguna cosa regularment que ens permeti moure'ns cap als nostres objectius, encara que ens sembli que és un petit guany. En comptes de centrar-nos en accions que semblen que no podem aconseguir, preguntem-nos sobre allò que poguem aconseguir avui i que ens ajudin a caminar en la direcció cap a la qual volem anar.

Portar a terme accions decisives — En situacions adverses, actuar de la millor manera que poguem. Dur a terme accions decisives és millor que ignorar els problemes i les tensions, i desitjar que desapareguin.

Buscar oportunitats per a descobrir-nos a nosaltres mateixos — Moltes vegades com a resultat de la lluita contra l' adversitat, les persones podem aprendre alguna cosa sobre nosaltres mateixes i sentir que hem crescut d' alguna forma a nivell personal. Moltes persones que han experimentat tragèdies i situacions difícils, han expressat tenir una millora en el maneig de les seves relacions personals, un increment en la força personal fins i tot quan se senten vulnerables, la sensació de que la seva autoestima ha millorat, una espiritualitat més desenvolupada i una major apreciació de la vida.

Cultivar una visió positiva de nosaltres mateixos — Desenvolupar la confiança en la nostra capacitat per a resoldre problemes i confiar en els instints, ajuda a construïr la resiliència.

Mantenir les coses en perspectiva — Fins i tot si ens enfrontem a fets molt dolorosos, hem de tractar de considerar la situació que ens causa tensió en un context més ampli, i mantenir una perspectiva a llarg termini. Evitar fer més gros el fet en sí, fora de la seva proporció.

Mai perdre l'esperança — Una visió optimista ens permet esperar que ens succeeixin coses positives a la vida. Tractar de visualitzar el que volem en comptes de preocupar-nos per el que ens fa por.

Tenir cura de nosaltres mateixos — Prestar atenció a les nostres necessitats i desitjos. Interessar-nos en activitats que disfrutem i que trobem relaxants. Exercitar-nos regularment. Tenir cura de nosaltres ens ajuda a mantenir la ment i el cos llestos per a afrontar situacions que requereixen resiliència.

Algunes formes addicionals d'enfortir la resiliència ens podrien ser d' ajuda. Per exemple, algunes persones escriuen sobre els seus pensaments i sentiments més profunds relacionats amb l' experiència traumàtica o altres esdeveniments estressants a les seves vides. La meditació i les pràctiques espirituals ajuden a algunes persones a establir relacions i restaurar l' esperança.

(Heu arribat fins aquí? Va, que només queda la part potser més complexa però alhora interessant).

Neuroquímica

El distress (sofriment psicològic) provoca en el subjecte modificacions bioquímiques que són perceptibles en les anàlisis.

El cortisol està vinculat amb un increment de la vigilància o l' estat d' alerta així com de l' atenció focal. D'altra banda, l' excés de cortisol implica dèficits en el desenvolupament, la reproducció i en respostes immunes adequades. En resum: el cortisol atempta contra la resiliència.

La testosterona: en subjectes (sigui quin sigui el seu sexe) sota situació de distress disminueix el nivell de testosterona; tal disminució de la testosterona implica un menor grau d' autoconfiança, disminució de la proactivitat, disminució de la capacitat d' atenció, increment de la depressió anímica, menor capacitat per a efectuar pensaments assertius o creatius, o dificultat per a buscar i trobar solucions o per a exercir l'anomenat pensament lateral.

Les observacions indiquen que els nivells de cortisol augmenten en la mesura en que incrementa l' estrés negatiu (distress), i que recupera el seu nivell normal quan desapareix el distress, però tal homeostasis no passa amb la testosterona. El distress crònic produeix un descens dels nivells de testosterona i, un cop ha desaparegut el distress, es mantenen aquests nivells baixos sense que existeixi una readaptació compensatòria. Això explicaria (almenys parcialment) el que s'ha observat en gent sotmesa a distress intens o crònic: poc pensament assertiu, poca creativitat, poca proactivitat, freqüència d' idees estereotipades ("repetició d' esquemes"), així com disfuncions sexuals.

La DHEA (dehidroepiandrosterona), sintetitzada en el circuit suprarenals - gònades - cervell disminueix l' activitat del colesterol prevenint infarts cardíacs i cerebrals. És així que se la considera proresilient en inhibir sobreexpressions de glutamat i glucocorticoides que directa i indirectament afecten negativament l' activitat cerebral.

La galanina, originada en els intestins, es distribueix més tard per les artèries i vasos sanguinis arribant així al SNC (sistema nerviós central), disminuint el risc d' isquèmies, principalment d' aquelles que poden afectar la regió prefrontal del cervell així com l' hipocamp, l' hipotàlem, l' amígdala i el locus coeruleus. Per això, en protegir els teixits cerebrals, s' observa que la galanina afavoreix la resiliència.

Bibliografia

Vera Poseck, Beatriz (2004): «Resistir y rehacerse: Una reconceptualización de la experiencia traumática desde la psicología positiva», en Revista de Psicología Positiva, vol. 1.

Vera Poseck, Beatriz, Carbelo Baquero, Begoña y Vecina Jiménez, Mª Luisa (2006): «La experiencia traumática desde la psicología positiva: resiliencia y crecimiento postraumático», en Papeles del Psicólogo, vol. 27, Nº 1. 40-49

-------------------------------------------------------------------------------------------------

* El terme distress en psicologia fa referència a l'estrès que és desadaptatiu. S'entén que certa ansietat o estrés són necessaris com a motor de vida, evidentment sense arribar a traspassar límits patològics. L'estrés que seria adaptatiu s'anomena "eustress". Ah! I això que s'hagi lligat el terme "estrès" col·loquialment a la feina, malament rai. Ja parlarem de l'estrés en un altre post.

Una noia al parc

2007-12-10T01:53:00.001+01:00

No sé si mau us heu fixat en la imatge d'una noia en un parc. Asseguda en un banc, passa desapercebuda als ulls dels demés, malgrat ella pensi que tothom l'observa, només perquè quan passen pel seu davant la miren com qui mira el que es va trobant quotidianament. Però així com he escollit una noia per a titular aquest bloc, també podria haver escollit un noi, en la mateixa situació que la noia descrita. Ambdós busquen un respir de l'activitat quotidiana, de la seva vida emocional moguda, de la seva parcial immaduresa, de la seva lluita constant, i intenten d'aquesta forma resistir-se a perdre part de la innocència que encara creuen conservar de la infantesa.

És un títol que m'ha agradat, pel seu simbolisme, i per jo haver estat també un noi en un parc algun cop, i he cregut convenient dedicar-lo a aquest bloc que neix amb la intenció de parlar de psicologia des d'un punt de vista a priori poc enrevassat.

Així doncs, a mesura que vagi posant-hi entrades, convido a tot lector a dir-hi la seva i construir així un espai des d'on poguem fer la vida més planera entre tots.

Us hi animeu?